La poesia de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917), trencadora i amb una forta càrrega derotisme, va caure com una pedra damunt la bassa doli de la poesia catalana de principis dels anys quaranta, dominada per la correcció noucentista. El llarg sojorn a París, on va tractar literats de primera fila (Camús, Cocteau, Artaud i Octavio Paz, entre daltres), i la posterior reclusió voluntària a Grifeu (Alt Empordà) el van convertir en un escriptor gairebé marginat. Amb la incorporació a la vida pública del país a partir de 1975 i la difusió de la seva obra a través dels reculls "Poemes de lalquimsita" (poesia) i "Quaderns de lalquimista" (assaig), ha obtingut un ampli reconeixement dins lunivers literari català, com ho demostren els nombrosos guardons amb què ha estat distingit. Daltra banda, la seva admiració i prolongada amistat amb Pablo Picasso han desembocat en una vintena dassaigs sobre la vida i lobra del pintor. Lany 2002 es va crear la Fundació Palau, que ell mateix presideix. Vía: XTEC-Merlí.

Es un contenido educativo Edu3.cat, un portal de referencia de TV y Radio educativo a nivel europeo.

Para obtener más recursos educativos consulta el índice y el buscador facetado de Didactalia.