Aquest capítol de "Mediterrània" fa un repàs de les estratègies de supervivència que fan servir les plantes per renéixer després dun incendi. El foc és una part important de moltes festes al Mediterrani, però també és el causant destralls irreparables. Després dun incendi, a primer cop dull, tot sembla mort. Mirant millor el terreny cremat, però, es fa palès que alguna cosa hi queda viva. Ràpidament hi apareix la verdor i, dos anys després, la bosquina ja ha ocupat el paisatge. La vegetació mediterrània ha conviscut des de sempre amb el foc i ha desenvolupat diverses estratègies de resistència. El gladiol, per exemple, disposa dòrgans subterranis resistents al foc. Són els bulbs, capaços de regeneral la planta després de lincendi. Hi ha arbres o arbustos que rebroten del tronc o de la soca. En aquest cas, les rabasses són capaces demetre llucs vigorosos poques setmanes després de lincendi. Els teixits de la rabassa estan protegits de les altes temperatures del foc. Nés una mostra el garric.També hi ha arbres amb escorça protectora. Lalzina surera és el millor exemple daquesta resistència al foc. Altres espècies també resistents són els eucaliptus australians i les sequoies californianes. Daltra banda, els piròfits es cremen, però en salven les llavors. Les calcides són plantes no resistents al foc que generen una gran quantitat de llavors que poden envair amb comoditat els llocs acabats de cremar. Un altre exemple daquesta tècnica és lestepa negra. La planta mor a lincendi, però les seves llavors sobreviuen. Els pins actuen duna manera semblant, ja que els pinyons queden protegits per la pinya. Vía: XTEC-Merlí.

Es un contenido educativo Edu3.cat, un portal de referencia de TV y Radio educativo a nivel europeo.

Para obtener más recursos educativos consulta el índice y el buscador facetado de Didactalia.