La divisió territorial d'Espanya de 1833 fou una gran reforma de l'organització administrativa d'Espanya, que passà d'organitzar-se en corregiments a províncies canviant no només els noms d'aquests sinó reorganitzant els territoris a l'entorn d'una capital dotada dels instruments més típics de l'estat (caserna, jutjat i governador civil), dependents directament pel govern d'Espanya. Immediatament després de la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833, la regent Maria Cristina de Borbó va tractar d'arribar a un acord amb els partidaris de Carles Maria Isidre. Aquesta va ser la missió que li va confiar a Francisco Cea Bermúdez, líder d'un govern que va durar tot just tres mesos. No obstant això, encara que els esforços per atreure's als carlins van ser vans, el seu govern va emprendre una reforma de gran envergadura, que segueix estant vigent en Espanya més de segle i mig després: la divisió d'Espanya en províncies. Mitjançant una simple circular al novembre de 1833, el seu secretari d'estat de Foment, Javier de Burgos, va crear un estat centralitzat dividit en 49 províncies. Les províncies van rebre el nom de les seves capitals (excepte quatre d'elles, que van conservar les seves antigues denominacions: Navarra, amb capital a Pamplona, Alaba amb Vitòria, Guipúscoa amb Sant Sebastià i Biscaia amb Bilbao). El projecte de Javier de Burgos és pràcticament el mateix que el de 1822, però sense les províncies de , Calataiud i Xàtiva; a més, altres províncies canvien de nom al canviar de capital.
Comentar
0