En aquest capítol del programa "Atrapa-sons" es demostra, amb exemples ben curiosos, com es transmet el so. També es repassa la història del piano i es construeix un brunzidor. L'espai també inclou una versió de "L'ocell de foc", de Stravinski, i la interpretació d'una peça de Liszt. La transmissió del so
Si no hi ha aire, no hi ha so, i l'Atrapa-sons ho demostra fent callar un despertador sense tocar-ne el botonet ni treure'n les piles. El posa dins un recipient i en treu l'aire amb una bomba de buit. Per tornar a sentir-lo de nou, el torna a posar en contacte amb l'aire. L'aire és fet de partícules, d'una pila de partícules infinitament petites separades entre si, i quan emetem un so, movem les partícules. Una partícula empeny l'altra fins que el moviment arriba a les orelles. El so no es transmet només per l'aire. També es pot transmetre per l'aigua, com els sons que fan els dofins o les balenes. I també es pot transmetre per altres materials, fins i tot per un cordill. La història del piano
El piano és un instrument de teclat, de cordes percudides. Té una taula de ressonància sobre la qual, mitjançant un pontet, es tensen les cordes, que estan fixades, d'una banda, a un marc, normalment de ferro, i de l'altra, al claviller. Sobre aquest marc les cordes arriben a exercir una tensió d'unes vint tones. Durant molts anys, el piano va ser el germà petit del clavicèmbal, un instrument que sempre sonava molt fort. El piano, en canvi, tant podia sonar fluix, que en italià es diu "piano", com fort, que en italià es diu "forte". Per això el seu primer nom va ser "pianoforte". Amb el temps va quedar reduït al que coneixem: piano. Vía: XTEC-Merlí.

Es un contenido educativo Edu3.cat, un portal de referencia de TV y Radio educativo a nivel europeo.

Para obtener más recursos educativos consulta el índice y el buscador facetado de Didactalia.